Diuen que el que espera desespera...però aquesta és l'espera més fantàstica que mai m'ha passat. Sí, esclar, logicament qui no hagi passat per on jo estic passant o bé hagi tingut una espera més aviat dolorosa, no pensarà així.
Estar d'onze setmanes i anar veient com el teu cos va canviant per quelcom tant emocionant com tenir un petit dins teu, és...espectacular. Evidentment és l'opinió d'una embarassada que de moment es troba perfectament i que no té cap tipus de complicació. Una embarassada que en el moment que amb la parella, que estima, va decidir que volien tenir un fill... amb tres mesos de proves...llestos. Ja m'havia quedat prenyada. Per tant la il·lusió es doblement forta, doncs tot funciona amb normalitat.
El primer i segon mes molt cansament, moltíssima gana, alguna agrura que altre i de tant en tant uns dolors abdolminals que deu ni dó. Però en el moment que ja vaig començar a contar la penúltima setmana del segon mes...tot com una seda. Em trobo fantàsticament, simplement em canso més i tinc menys energia i la gana continua...però a part d'això...ha esperar.
Ara comença a ser el moment en que et vas informant de quines coses pots fer per tenir el millor part possible i justament aquest matí m'he entretingut a mirar divarses webs que parlen del part natural i de les doules. D'aquí he anat a para també a l'hospital de Mataró que sembla ser que té protocol de part natural. En un chat de criança natural he trobat unes mares que preguntaven sobre com son els parts en aquest hospital i pel que he vist hi ha de tot i força. Com em va dir una companya de la feina cada part es diferent. Cada neixement és diferent i cada cas una història a explicar. N'hi ha que tot els va bé, n'hi ha que tot els hi va molt i molt malament. Així que...més val que de moment només de tres mesos em vaigi preocupant de cuidar-me i potser d'aquí dos mesos més tornar a la recerca. De totes maneres seguiré buscant informació sobre parir a casa...perquè no?
